Teatre

The Lonesome West

The Lonesome West –  Martin McDonagh

Sabem que els rols que s’imposen en les relacions de família sempre han estat un tema universal per als creadors. Martin McDonagh ho proposa des del gènere de la comèdia negre i escriu en text escabrós que em recorda que la violència domèstica i els pensaments suïcides, formen part, malauradament, de la nostra societat.
La trama de The Lonesome West t’arriba com un crit punyent de desesperació: Personatges que utilitzen la violència i la crueltat com a eines per relacionar-se, immersos en un entorn hostil. McDonagh ens ho fa arribar amb un humor que et porta a la ganyota, al somriure  escapçat.
The Lonesome West proposa, per tant, un treball arriscat per als actors perquè han de fer una interpretació viva d’uns personatges extrems, addictes als baixos instints i que reacciones aliens a tota lògica racional, però no exempts d’una sensibilitat velada. Estem davant d’un quadre cruel, realista i despietat que de ben segur ressona dins de tots nosaltres.

Magnetismes

Magnetismes Elisenda Guiu

Elisenda Guiu ens convida a reflexionar sobre la incapacitat que té l’individu a l’hora de prendre decisions per solucionar conflictes complexos en moments de profunda crisi. Tots els personatges de l’obre estan perduts i, malgrat la seva aparent inaptitud per avançar i trobar-se, sorgeix de sobte, aquest estímul, anhel  o determinació que fa que tots ells evolucionin sense complexos , arrossegats per una atracció inevitable. “Magnetismes” planteja diferents conflictes de rabiosa actualitat i ho fa amb un to lleuger, gens feixuc, amb l’aspiració, ben segur, d’esgarrapar-nos un somriure.

Nits024Nits Mercè Rodoreda

L’hostal de les tres camèlies està en penombra quan arriba la mestressa. Els personatges que ocupen les taules i els racons d’una escenografia senzilla però amb molts espais que se suggereixen, parlen, riuen, beuen vi. Les escenes inicials escalfen l’ambient a dins i a fora de l’escenari, i de seguida situen cadascú al seu lloc: els personatges bons i els dolents, els innocents i els culpables. I el públic, que de seguida pot captar que no serà una historia per restar-hi indiferent. El clima, les paraules, els gestos i les ombres van definint cadascú, fins i tot la vella muda i sorda que presencia impertèrrita la situació. Quan acaba el primer acte, els innocents ja no ho són tant, ni els culpables. Els personatges enceten un camí sense retorn. La roda gira i l’espectador també s’ha d’anar resituant.

 

 

Síndria o melóSíndria o melóElisenda Guiu

Potser el que més atrapa és que l’actuació t’arribi augmentada per una lupa anomenada”Proximitat”.

Els actors expliquen que és interessant l’experiència pel que té d’obligatori fugir de subterfugis: la intimitat que et proposa l’espai i l’espectador a tocar els obliga a actuar sense trampes. Per tant, l’ocasió i les condicions són favorables per dirigir als actors des d’un llenguatge teatral sincer i honest. I francament , això em venia molt de gust i ha estat possible!

Vull donar les gràcies a tot l’equip per fer-m’ho fàcil. Ha estat un plaer compartir l’experiència. Amb Mini-teatres es demostra que no calen grans recursos per explicar històries…només amb un espai acollidor, uns actors esplèndids i un polsim de màgia és possible.

Llarga vida a la gent de teatre!

Escuraxemeneies - 018El petit escura-xemeneies Benjamin Britten

Amb “El petit escura-xemeneies” descobreixo una petita joia de Benjamin Britten; des d’un plantejament de denúncia social, ens fa reflexionar sobre l’abús infantil que patien els nens de Londres el S. XIX, els quals treballaven netejant les xemeneies de les cases benestants de Londres. Britten ens ho explica a través d’una història entranyable que s’acosta al to de les obres de Dickens. La història arriba a un públic de totes les edats i combina duresa i tendresa a parts iguals.

 

 

 

Si veste - 021Chi del l’altri si veste, presto si spoglia Domenico CimarosaGiuseppe Palomba

La proposta operística del Conservatori del Liceu era treballar sobre una obra no gaire coneguda de Domenico Cimarosa. La seva partitura graciosa i el seu equip de cantants internacionals em van brindar la possibilitat d’explicar aquesta història plena de múltiples malentesos de dos suplantadors que es vesteixen de baronessa i d’un capità de vaixell aguerrit, que molt aviat són descoberts.

Pajaro - 017¿Quien dijo que tenía cara de pájaro? – Mònica Pérez

¡En salto al pozo, soy ignorante! Desconocía su anchura y al tirarme en un instante, tal infortunio hubo, que quedome la espada atravesada y ahora ni Bajo ni Subo.

 

 

 

 

 

Ciao - 40 Ciao, Rodríguez – La Troca

Estar de Rodríguez” va ser un rol adquirit per la majoria d’homes de la dècada dels setanta i vuitanta al nostre país. S’anomenava així al fet de tenir la senyora de vacances, normalment al càmping, amb totes les criatures, mentre el senyor aprofitava de manera ben variable la seva llibertat conjugal.

Però a les portes del segle XXI, la nostra societat ha evolucionat suficientment per no acceptar actituds intolerables que trepitgen els drets aconseguits fins ara en el món de la parella en concret i en la societat en general.

 

Comments are closed.