The Lonesome West

Text: Martin McDonagh

Direcció: Pepa Fluvià
Ajudant de direcció: Esteban Schemberg
Intèrprets: Eduard Buch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso, Aida Oset.
Producció: RAS Teatre
Escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez i GRUP SISTERART (Laia Sisteró, Maria Josep Subirachs i Marc Parés)
Disseny d’il·luminació: Bernat Tresserra
Disseny de so: Toni Farran
Música: Aida Oset, Marc Ortiz i Toni Farran
Vestuari: A2ECLÉCTICA
Assessora lingüística catalana: Glòria Grangé
Assesora lingüítica irlandesa: Patrícia Stack
Fotografia: Carla Oset
Disseny gràfic: Eduard Buch

L’obra s’estrena a la Nau Ivanow el Juliol del 2011 i es va fer temporada al Versus Teatre el Maig i Juny del 2012.

TheLonesomeWest037

The Lonesome West - Edu Buch

The Lonesome West – Edu Buch

 

 

 

 

 

 

 

 


Entrevista en el programa “En construcció”

TeatralNet – TeatralNet – Traient punta

Atrapalo

RedTeatral

Indienauta

Properaparadacultura

Julià Peiró – Desembre 2011

Julià PeiróAl marge dels teatrers empedreïts, Martin McDonagh és un autor molt poc conegut entre el públic barceloní tot i que parlem de qui està considerat el màxim exponent del teatre anglès d’ara mateix, i potser el més representat arreu del món; a més, gairebé totes les seves obres s’han estrenat a la nostra ciutat, i en escenaris de clienteles prou diferents: TNC, Villarroel, Lliure,  Versus, Nau Ivanow, Riereta…, des de “La reina de la bellesa de Leenane” i “El tinent d’Irishomore” fins “L’home dels coixins”, on per primera vegada fuig de la que imaginàvem bucòlica ruralia irlandesa, que ell retrata com un cau de sangonelles. Si mirem dos generacions enrere, veurem que en els anys 50 John Osborne va trencar tots els motllos de l’escena anglesa amb “Look back in anger” (traduïda com “Mirando hacia atrás con ira”), i la seva popularitat va ser immediata; més de mig segle després, aquí, Osborne encara es més conegut que McDonagh. Cert que els cabrejats de llavors s’han convertit en violents, potser massa violents, però al llarg d’aquest temps el llenguatge s’ha endurit en tots els mitjans de comunicació i també als escenaris; vist així, els personatges de McDonagh no son més terribles que els d’Osborne. La diferència la marca el paisatge: els d’Osborne són animals cridaners però de ciutat; els germans d’aquest “solitari oest” (traducció literal del títol) són bèsties ferotges que només la gana treu del bosc. Els camperols d’Irlanda ens semblen massa murris i de pell massa dura, no els entenem, no són com els de casa. O això creiem. Perquè la Pepa Fluvià, que ha posat en peu aquest excel·lent muntatge de “The lonesome west”, en té una opinió ben diferent: al nostre país hi ha pobles oberts i pobles tancats, i ella va viure la infantesa en un d’aquests, on es respirava un hermetisme, una desconfiança, una  incomunicació, un malpensar terribles, “una gent –diu- molt semblant a la que surt en les obres de McDonagh”. El problema seria, doncs, que els barcelonins no entenem la nostre pagesia; molt possible, perquè tampoc entenem els seus problemes ni la realitat que els envolta. La gent de ciutat fa anys que ha après a disfressar i a maquillar les passions i els sentiments, i si parlem de teatre, està massa avesada a les digestions habitualment plàcides del teatre subvencionat o a situacions límit però de pur artifici escènic, que no deixen pòsit; en canvi, li costa entrar en escenes on la violència és extrema, però batega com un cor ple de vida, que és la proposta de McDonagh: l’odi i l’afecte (dic afecte i potser tindria de dir amor) que lliguen i deslliguen dos germans elementals i cruels, fins i tot incitadors de la mort del seu pare. Enfrontaments que intenta apaivagar un capellà somniador, però immers en la seva pròpia destrucció, que arribara definitivament amb la presència d’una feligresa que, més que creient, és dona. Pepa Fluvià ha potenciat la tumultuosa escala de les dissonàncies, però penso que posa sordina a certs moments per evitar que molts espectadors s’ensorrin en la cadira. “Si l’autor veiés aquest muntatge, em diria: T’has quedat curta!, i en sóc conscient”, confessa. No crec que s’hagi quedat curta, i li agraeixo la seva decisió de fer córrer per l’escenari una flaire poètica que equilibra el dolor sagnant de tantes paraules que es claven com ganivetades. També ha exprimit els actors fins treure’ls-hi la força necessària, i en necessiten molta: els germans, per magnificar la violència; el capellà, per aportar la imprescindible calidesa, i la noia, la actitud insolent que permet viure en un món fet a la mida dels homes.

Andreu Sotorra – Maig 2012

Andreu Sotorra

A finals dels anys noranta, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) va debutar en català a La Villarroel amb la seva primera obra, ‘La reina de bellesa de Leenane’, indret d’Irlanda que va motivar una trilogia del mateix nom, la tercera peça de la qual és ‘The Lonesome West’, recuperada ara per la jove Ras Teatre. D’aquest autor londinenc, fill de pares irlandesos, s’ha vist aquí també l’obra ‘El tinent d’Inishmore’, el 2003, en aquest cas al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Josep Maria Mestres. La nova companyia Ras Teatre ha escollit tornar a Leenane amb ‘The Lonesome West’ per posar en escena el clima de violència rural o, si voleu, domèstica, més aviat epidèrmica, que regna en l’obra dramatúrgica de Martin McDonagh. La directora i actriu Pepa Fluvià, amb quatre intèrprets, la majoria dels quals han passat per l’escola teatral de Nancy Tuñón, dirigeix una obra que la companyia qualifica de comèdia negra pel seu contingut: morts del passat que es desvelen en el present, suïcidis en temps real i intents d’assassinat a dojo. Però, malgrat el registre de thriller, tot en una atmosfera molt ben aconseguida que recupera l’esperit dramàtic d’aquella primera i impactant obra, ‘La reina de bellesa de Leenane’. Dos germans que acaben d’enterrar el pare, un capellà jove destinat al poble que s’ha llençat a la beguda des que li sembla que ha arribat a l’infern i una noia del veïnat que trafica amb aiguardent que serveix al parell de germans. El típic rerefons religiós radical irlandès plana en tota l’obra, però com una llosa damunt els habitants del poble i com un turment per al capellà que es veu incapaç de vèncer les temptacions i d’exercir el seu ordre moral enmig de tanta violència. Malgrat la durada d’una hora i quaranta minuts sense entreacte perquè no ho permet el ritme de l’obra, el diàleg de ‘The Somelone West’ és tan viu i punyent que l’espectador no té temps d’adonar-se que el temps passa volant perquè la trama avança de manera trepidant mentre va perfilant el perquè de l’odi entre els dos germans i el perquè de la relació, tot just insinuada, gairebé platònica, entre la noia del poble i el jove capellà de Leenane. La borda o la granja on viuen Coleman i Valene, els dos germans, és com una presó entre feixos i paques de palla per al bestiar, eines de camp, cossis d’aigua, borrasses, mobles vells i molts fetitxes de cadascun d’ells. No hi falten les figuretes de sants vigilades amb zel per Valene i les espelmes que les vetllen, a més del sant crist penjat a la paret. Tot marcat amb un majúscul grafit en forma de V —com una marca de bestiar de Far West— per deixar clar que la propietat de la casa i dels objectes són tot de Valene, després d’un pacte de silenci, que es develarà durant la trama, establert entre els dos germans a l’hora de repartir-se l’herència del pare mort. Però l’odi entre Valene i Coleman és, com deia, epidèrmic, de germans de sang revoltada, i passa de l’insult a la mirada ferotge, de la baralla física a l’amenaça de mort, del tret frustrat a l’assassinat verbal, aconseguint que aquells que els envolten —el capellà Welsh i la jove Girleen— siguin els que en realitat assumeixin la violència que regna a la borda dels dos germans. Una mena de metàfora del mateix indret rural de Leenane, simbòlic referent, en definitiva, del poble irlandès: mentre els dos germans es barallen a mort… ells dos són els que continuen salvant-se de la desfeta, mentre que el que es desestructura de debò és tot allò i tots aquells que hi ha al seu voltant. Obra intensa, de discurs aparentment senzill, però d’una gran força psicològica interna que exigeix als quatre intèrprets, que es reparteixen a parts iguals una molt bona actuació, una tensió que va en augment i que no cessa des del primer moment, a banda d’un exercici físic gairebé de ring, després que, en un càntic de muntanya de veu delicada —qui sap si premonitori del mal averany pel que després vindrà—, la jove Girlenn (interpretada per Aida Oset) obre el meló de Leenane per extreure’n tota la polpa i, una a una, totes les males llavors que hi ha a dins.

 


 

 

 


 

Comments are closed.